Del 10 de juny al 17 de setembre el CC Terrassa acull l’exposició Carles Fontserè: photocitizen. Els projectes pendents co-comissariada amb el Ricard Planas, en el marc del centenari Carles Fontserè 1916-2016 impulsat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Penjo a continuació els textos i algunes fotografies de la mostra.

———————————————————————

From 10 June to 17 September exhibition ‘Carles Fontserè: photocitizen. The pending projects’ is going to be held in Centre Cultural Terrassa (Catalonia). This exhibition is co-curated by Ricard Planas and it has been organised on the centenary of the birth of catalan artist Carles Fontserè (1916). 

Down below texts (in catalan) and photos of the exhibition are available:

 

Carles Fontserè: photocitizen.
Els projectes pendents 

Cartellista, escenògraf, il·lustrador i pintor, Carles Fontserè va començar a dedicar-se a la fotografia pels volts de 1958 a Nova York, ciutat on residia com a exiliat republicà. Nova York era aleshores la capital mundial de la fotografia, especialment en el gènere de l’street photography i el document social. Un gènere fotogràfic que madura durant els anys de la segona postguerra amb l’objectiu d’oferir una mirada renovada sobre la realitat socioeconòmica i política, aleshores en plena transformació, i d’apostar per un món universalment més humanitzat i cosmopolita. Durant una quinzena d’anys, Fontserè fotografia el que ell anomena «geografia humana», i elabora desenes de milers de negatius a Amèrica i Europa.

Aquesta exposició estudia els inicis fotogràfics de Carles Fontserè, els referents visuals que l’envolten i el seu projecte per a una col·lecció de fotollibres que l’artista volia editar amb la col·laboració, entre d’altres, de l’escriptor Camilo José Cela, en uns anys en què aquest gènere editorial vivia un moment d’esplendor a Espanya gràcies a les publicacions de Lumen, Alfaguara o Espasa. Els projectes del fotògraf havien d’abraçar les ciutats de Nova York, Mèxic, París, Roma i Londres, per establir la relació entre territori, societat i literatura amb el testimoni d’autors com Octavio Paz, Rafael Alberti o el mateix Cela. No obstant això, la distància entre Fontserè i el centre de l’activitat fotogràfica espanyola el va mantenir desplaçat en un marge perifèric del qual no en sortí fins el seu retorn definitiu de l’exili.

La mostra és un exercici especulatiu. La mort de l’artista el 2007 va interrompre la redacció del quart volum de les seves conegudes memòries, just en el moment en què es disposava a escriure sobre la seva experiència com a fotògraf, en una bifurcació de referents i pràctiques que van de l’hongarès Brassaï, «l’œil de Paris», al català Ramon Batlles, del fotoperiodisme a la fotografia documental, en el marc de la capitalitat fotogràfica internacional de Nova York.

IMG_9541

Àmbit 1
De cartellista a fotògraf

En els primers anys d’exili a París, Mèxic i Nova York; Fontserè fa els temptejos preliminars amb la fotografia. Així, el 1948 col·labora amb el reconegut fotògraf de l’escena parisenca Brassaï, amb qui fotografia París de nit per al projecte teatral Bonjour México que ell mateix coordinava amb Mario Cantinflas. D’aquesta experiència afirmaria que «va ser una lliçó sobre com interpretar fotogràficament diversos indrets d’una ciutat». Ja a Nova York, a finals de la dècada de 1950, moment en què és nomenat director artístic de la revista Temas, comença a fer reportatges fotogràfics de la comunitat hispanoamericana de la ciutat. És l’inici d’una activitat fotogràfica intensa.

D’ara endavant, a més, comptarà amb l’ajut de Ramon Batlles, cèlebre retratista a Barcelona de la jetset franquista i fotògraf publicitari de l’empresa de perfums Myrurgia per la qual haurà de viatjar sovint als Estats Units, on s’arribarà a hostatjar a casa dels Fontserè. Batlles s’ocuparà de revelar-li els carrets a Barcelona, d’adquirir-li material i de promocionar la seva obra a la ciutat, tant a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya com a la seva pròpia galeria del passeig de Gràcia, en els anys inicials de Fontserè com a documentalista social.

 

Àmbit 2
Nova York

La de 1950 és una dècada important per a la consolidació de l’escena fotogràfica novaiorquesa, ara capdavantera. El 1955, per exemple, es celebra al MoMA l’exposició The Family of Man, de ressò mundial i símptoma de la consolidació del gènere del documentalisme social. Carles Fontserè no és aliè a les pràctiques fotogràfiques imperants que veu en exposicions, llibres, diaris i revistes i s’alimenta de l’imaginari visual que han construït els fotògrafs de l’anomenada «escola de Nova York», el precursor Lewis Hine, Berenice Abbott, Lisette Model, Weegee, Ben Shahn, entre molts d’altres. També de la consigna de Sid Grossman, mestre destacat de l’escola, d’entendre la fotografia com un «act of living», i que Fontserè, en parlar de les seves imatges, traduirà per «actes vivencials».

Adoptat el llenguatge, Fontserè documenta, ell també, segons lògiques sociogeogràfiques: Wall Street, Chinatown, Little Italy, Soho, Coney Island, Central Park… Ben aviat exposa les fotografies en diversos espais de Catalunya i sorgeix l’interès per fer-ne un projecte editorial destinat a Espanya, seguint les paraules prospectives de Sebastià Gasch: «tendrá que ser ciego el editor que no vea el éxito que podría alcanzar el libro que agrupara este centenar y pico de fotografías sensacionales». Entre els primers contactes hi ha l’editorial Plaza & Janés, seguit de Josep M. Gironella per a l’elaboració de The New York Book. No serà, però, fins a l’any 1966 que començarà l’intercanvi d’idees amb Camilo José Cela, a qui coneix aleshores, del qual es gestaran fotollibres possibles: SubNewYork, BlackNewYork i, el definitiu, Nueva York amarga.

 

Àmbit 3
Roma, París, Londres

L’estiu de 1962 el matrimoni Fontserè viatja a Europa per fer-hi una estada llarga. Carles Fontserè ja té ideats uns reportatges fotogràfics per retratar Roma, París i Londres. Totes elles, ciutats icòniques del documentalisme europeu gràcies, en part, als fotògrafs parisencs de l’anomenada corrent humanista, com Willy Ronis o Robert Doisneau, a més del cenacle de l’Agència Magnum, amb Henri Cartier-Bresson com a portaveus. Els documentalistes europeus, a més de la difusió mitjançant fotollibres, eren exposats a Nova York en galeries concorregudes com per exemple Limelight i, per tant, s’integraven en l’ebullició del gènere documental que es vivia a la ciutat nord-americana als anys 1950.

Fontserè demostra l’aprenentatge ortodox del gènere en centrar-se a fotografiar l’anècdota de la vida ordinària, el gust pel rostre popular de la vella Europa i, finalment, la complicitat amb les persones que retrata. En els tres anys successius, el fotògraf ven imatges a l’editorial Vergara i confia la difusió de la seva obra entre altres potencials editors, primer, en Josep M. Gironella i, seguidament, en Ramon Batlles a qui Fontserè li confessa: «en el teu estudi tinc confiança […] que [les fotografies] guanyarien prestigi, cada vegada que l’oportunitat d’ensenyar-les es presentés». El temps, però, passa sense novetats. Un altre cop, Cela serà qui es mostrarà interessat perquè Alfaguara publiqui un llibre sobre la ciutat de Roma, amb textos de Rafael Alberti.

 

Àmbit 4
Mèxic

A finals de 1966, Carles Fontserè realitza diversos viatges fotogràfics a Mèxic per tal d’editar un llibre amb motiu dels Jocs Olímpics de 1968. L’artista coneix bé el país gràcies als seus anys primerencs d’exili. Entre aquell hivern i la primavera següent, elabora més de 2.000 imatges, tot i que lamenta que els dies siguin massa grisos per a fotografiar. Cela li suggereix diversos autors que Fontserè aleshores desconeix: Octavio Paz, Juan Rulfo i Max Aub, essent aquest darrer l’escriptor escollit per fer el fotollibre, després de nombroses anades i vingudes amb els altres candidats.

De nou, Mèxic és un país prèviament retratat per altres fotògrafs com el propi Bresson, Edward Steichen, Helen Levitt, Werner Bischof o Bernice Kolko, de qui Fontserè adquireix el llibre Rostros de México, del mateix 1966. Les fotografies d’aquest viatge mostren l’evolució de l’estil de Carles Fontserè, d’una fotografia més accidental i naïf a una altra progressivament més expressiva i fins tot formalment més abstracta, seguint la transformació que el mateix gènere ja havia començat a experimentar un temps enrere, en el que és considerat el gir subjectiu i psicològic de la fotografia documental.

 

Àmbit 5
Fotollibres frustrats

Fontserè no pertanyia als cenacles fotogràfics de cada una de les ciutats, Nova York i Barcelona. Per una banda, com a fotògraf actiu a la «Big Apple», però circumscrit en el cercle intel·lectual hispanocatalà, el fotògraf es trobava fora dels grups i espais novaiorquesos dominants. Tampoc la seva producció de la metròpoli nord-americana oferia novetats en relació amb una tradició documentalista molt forta a la ciutat des dels anys 1930. Per altra banda, com a català, però exiliat, l’artista es trobava lluny, malgrat conèixer-lo, del nucli barceloní de Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Julio Ubiña, Joan Colom, etc. Si bé la seva abundant iconografia estrangera sí que podia resultar una novetat visual a Espanya, no pertanyia al nucli social dins del qual es movien les relacions entre fotògrafs, escriptors i editors. Per no mencionar que el mateix 1966, Maspons i Ubiña publiquen el seu fotollibre Poeta en Nueva York amb textos de Federico García Lorca. En resum, Fontserè es trobava entre dues capitals de la fotografia, una, internacional; l’altra, nacional, però fora dels respectius cercles fotogràfics preeminents, cosa que li dificultava la visibilitat i difusió del treball.
Nova York, Londres, París, Roma, Mèxic són tots ells fotollibres inacabats. També Fontserè n’havia ideat un per a San Francisco, Nova Delhi i Tòquio. L’ocupació en altres iniciatives del seu únic ambaixador, Cela, va anar endarrerint els projectes amb Fontserè fins que la crisi internacional del 1971, amb totes les editorials a punt de fer fallida, els va abortar de manera definitiva. Entremig, Fontserè, inquiet per l’espera, troba una sortida a les pàgines d’El Correo Catalán, on es publicaran reportatges entre 1968 i 1972. És el destinatari final de les fotografies abans que l’artista retorni a Catalunya, col·labori en programes televisius i, en els inicis de la renovació cultural dels anys vuitanta, gaudeixi de les primeres exposicions arreu del país.

In Photocitizen Terrassa ©Pere Duran P11
copyright Pere Duran / NORD MEDIA
In Photocitizen Terrassa ©Pere Duran P15
copyright Pere Duran / NORD MEDIA

 

Crèdits 

Exposició dedicada a la memòria de la Terry Broch.

Comissaris

Núria F. Rius

Ricard Planas

Persones i entitats col·laboradores

Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany

Serveis territorials a Girona del Departament de Cultura

Grup de recerca INVBAC – Universitat Pompeu Fabra [MINECO HAR2013-42987-P]

Centre Cultural Terrassa

MACBA

Fundación Pública Gallega Camilo José Cela

Fundació Lluís Coromina
Bonart

Pep Rigol

Josep Pérez Pena

Producció

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

Disseny

Toni Iglésies Iglésies Associats

Muntatge

Marcs Ciutadans

Departament d’arts gràfiques Centre Cultural Terrassa

Agraïments

Montse Puigvert, Jordana Mendelson (New York University), Jadranka Vrsalovic (Institut Ramon Llull de Nova York), Cynthia Young i Brian Wallis (International Center of Photography), Tom Gitterman (Gitterman Gallery), Patrick Lenaghan (Hispanic Society of America), Antoni Luna, Isabel Valverde i María de los Santos García Felguera (Universitat Pompeu Fabra), Joan M. Minguet Batllori, Rosa Creixell, David G. Torres, Ricard Marco, Miquel Àngel Pintanel, Jep Martí, Manuel Serra, David Balsells, Albert Gusi, Helena Bosch Vidal, Christina Guldager, Amanda Roca Farrelly i Xavier Quílez.

 

Advertisements