Amb motiu del cinquè aniversari de la mort de l’artista polièdric Carles Fontserè (Barcelona 1916 – Girona 2007), Bonart Cultural ha engegat diverses accions per tal de rellençar la seva figura, molt coneguda en l’àmbit del cartellisme en els anys de la Guerra Cívil però també autor destacat en el corrent internacional de la fotografia documental que va tenir lloc al llarg dels anys ’60. Des de la revista Bonart, en el seu número 154,  ja es van dedicar un seguit de textos reivindicadors d’aquesta faceta de Fontserè i ara, un primer treball amb la correspondència del fotògraf, conservada actualment al seu estudi de Porqueres, ens ha permès recuperar els orígens i el projecte editorial primigeni que el van empènyer a iniciar-se amb la Rolleiflex tan característica de l’època. Copio aquí el darrer text-esborrany amb algunes d’aquestes dades.

Després de la barbàrie viscuda arran dels conflictes bèl·lics europeus de les dècades de 1930 i 1940, el món de la fotografia es va veure pres per una corrent estètica de carrer, preocupada pel retrat de l’ésser humà i la seva interacció amb la ciutat i l’espai de treball, que tenia per objectiu palesar la nova dimensió fraternal de la societat. És el que a partir dels anys 50 es va començar a conèixer com a fotografia humanista, de caràcter marcadament documental, i de gran èxit en ciutats com París i Nova York, on s’organitzà la cèlebre exposició “The Family of Man” del MoMA. Justament per aquelles dates s’havia instal·lat a la metròpoli nord-americana Carles Fontserè, antic cartellista republicà en els anys de la guerra civil i artista polièdric qui, no obstant, es trobava aleshores en un impàs creatiu.

La sortida la va trobar en la fotografia cap el 1958, empès per Ramon Batlles, retratista barceloní de bones famílies i fotògraf destacat de l’àmbit publicitari, que el va convidar a provar les possibilitats visuals del mitjà. Un cop familiaritzat amb ell, Fontserè va trobar en l’associació amb l’escriptor Camilo José Cela un projecte editorial a partir del qual vehicular tot un programa fotogràfic urbà que abraçaria, en un primer moment, la mateixa Nova York i, acte seguit, d’altres metròpolis com Ciutat de Mèxic, San Francisco, Roma, París o Londres, dins dels paràmetres dominants a l’època de la fotografia documental. Cela venia de col·laborar amb el fotògraf Joan Colom amb l’edició del llibre Izas, rabizas y colipoterras (Lumen, 1964) així com amb l’editorial Alfaguara en la publicació de diversos llibres il·lustrats amb fotografies. Per la seva banda, el projecte amb Fontserè, amb títols com Nueva York amarga, havia de formar part de la col·lecció El Hormigón y las hormigas (Alfaguara) i comptar amb la col·laboració d’altres plomes com la d’Octavio Paz o Rafael Alberti. Sempre en permanent contacte epistolar amb Cela, Fontserè va elaborar milers de clixés en viatges organitzats, revelant més tard ell mateix, o amb l’ajuda de la seva dona Terry Broch, els negatius, per bé que el laboratori l’instal·là a Porqueres on feia el treball de selecció de contactes i ampliació de les fotografies finals.

El caràcter programàtic es manifesta en tot el corpus visual del fotògraf, essent possible parlar d’un mètode Fontserè que consistiria en retratar cada ciutat, primer en els seus aspectes més urbanístics i arquitectònics per, seguidament, centrar-se en la interacció d’aquests amb els seus habitants a qui, finalment, retrataria de manera aïllada i concreta. Això sense obviar les vistes nocturnes que vindrien a cloure la panoràmica amb què Fontserè volia presentar el seu estudi fotogràfic de les diferents metròpolis descrites. Segurament per influència novaiorquesa, l’artista va alternar la línia més clàssica de la fotografia documentalista de carrer –amb la ironia i algunes imatges més poncif, com la clàssica dels enamorats o els nens jugant a futbol al carrer– amb deixos propis del brutalisme gràfic d’autors coetanis com William Klein o Robert Frank, on, sense cap mena de dubte, es podia manifestar més clarament el posicionament ideològic del propi fotògraf, especialment en les imatges dels grups socials més marginals o desemparats.

Malgrat tot això, el projecte editorial s’anà retardant, motiu pel qual Fontserè va decidir, a finals de la dècada, començar a publicar les seves fotografies en d’altres canals, com en el diari El Correo Catalán amb la seva sèrie “Flash” i, fins i tot, anys més tard, a exposar-les a Barcelona, Madrid i altres ciutats, erigint-se d’aquesta manera el Carles Fontserè fotògraf en la màxima expressió de la seva individualitat creativa.

Advertisements