A. Esplugas, Vista panoràmica de Barcelona des del Monument a Colon, 1888

Fruït de la recerca portada a terme amb motiu de la tesi doctoral, actualment em trobo preparant un article entorn dels models visuals emprats en la construcció fotogràfica de la Barcelona del 1888, entre la tradició representativa precedent i el nous paradigmes visuals de finals de segle. Del corpus produït per fotògrafs professionals de la ciutat com el propi Pau Audouard, Joan Martí o J. E. Puig, entre d’altres, publico aquí algunes idees sobre les imatges aèries elaborades per Antoni Esplugas des del globus aerostàtic instal·lat a les afores de l’Exposició Universal. Considerades les primeres fotografies a vol d’ocell de Barcelona, proposo la seqüència d’un seguit de precedents que, malgrat tractar-se de gravats, és possible que el seu origen es trobés en l’ús d’una màquina fotogràfica, tot responent a les mateixes lògiques icònico-topogràfiques que les imatges del 1888. Aquestes idees ja van ser exposades a la conferència Barcelona a butxaca. La fotografia el 1888: Política, art i record pronunciada el passat 28 de març a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, institució a la que agraeixo el material proporcionat. Gràcies que faig extensibles a Pep Parer, Ricard Marco, Merche Fernández i Jaume Tarrés per les orientacions i dades facilitades[1].

El mes de maig de 1888, en el que eren els primers dies d’obertura de l’Exposició Universal, la premsa barcelonina feia saber que el fotògraf Antoni Esplugas acabava de publicar una vista de Barcelona –la primera completament panoràmica de la ciutat– que, plegada en sis parts iguals, es podia portar a la butxaca per a ser consultada quan fos convenient. En termes similars, el seu germà i també fotògraf J. E. Puig havia editat una vista que, gràcies a les seves dimensions reduïdes i a la protecció de dues tapes, podia ser portada dins de la cartera[2]. La fotografia ajudava a copsar Barcelona en la seva totalitat, a posseir-la a partir de l’observació. La imatge convertia una complexa realitat urbana, en plena transformació, en una síntesi gràfica comprensible, palpable. I, a més a més, donada les possibilitats de transport en facilitava la seva difusió, tant lluny com fins a l’estranger. Un fet que venia a consolidar el consum de la imatge fotogràfica per part del turisme emergent.

Al llarg de la segona meitat del s. xix, les possibilitats representatives de la fotografia es van definir en una doble direcció simultània –una de continuista i una altra de rupturista– en relació als mitjans gràfics precedents: la pintura i el gravat. En aquest sentit, l’establiment d’una imatge oficial de Barcelona articulada a través de la fotografia es va produir, igualment, a partir de l’apropiació, per una banda, d’esquemes representatius anteriors, especialment de l’àmbit del gravat, i, per l’altra, dels patrons més innovadors que s’estaven impulsant a Europa, en la construcció d’un sentit tant documental com artístic de la imatge fotogràfica. Oficial o contra-oficial, tot el projecte visual elaborat a l’entorn de l’Exposició Universal de 1888 respon a aquesta complexitat entre l’herència d’una cultura visual molt determinada pel Romanticisme i les noves necessitats –i possibilitats– de representar la modernitat urbana. Tensions que, al seu torn, cal integrar en el sistema sociopolític del període, dominat per les aspiracions de la burgesia industrial catalana, i en el context geogràfic-artístic d’una Barcelona en vies de monumentalització, amb la preservació del patrimoni de caràcter històric i l’impuls de nous emblemes com l’Eixample de Cerdà o l’alçament del monument a Colom.

Enmig d’aquesta ambivalència, els diferents fotògrafs professionals de Barcelona van elaborar un corpus visual de la ciutat que bevia al mateix temps de la cultura visual precedent així com dels registres gràfics basats en les transparència de les noves arquitectures del ferro i el vidre o de les panoràmiques, propiciades pels punts alçats, inèdits fins aleshores com la pròpia bastida del monument a Colom o els globus aerostàtics, un d’ells instal·lat amb motiu del certamen de 1888. Precisament, Antoni Esplugas va ser fotògraf de l’atracció situada a les afores del Parc, retratant als passatgers, però a ell també se li atribueixen les primeres fotografies aèries de Barcelona. En el seu registre, conservat actualment a l’ANC, consten tres fotografies catalogades sota el títol Vistas de pájaro desde el globo cautivo [núm. de registre 377-379]. Existeixen una quarta i una cinquena, Vista Paseo Colón [a pájaro] [núm. 380] i Vista general a pájaro [núm. 714]. Publicades es tenen constància de dues fotografies, una captant les instal·lacions de l’Exposició Universal i una altra de la Ronda de Sant Pere[3]. Malgrat això, i donada la inauguració d’un nou model visual de Barcelona arran de l’experiència de 1888, va ser Esplugas el primer en fotografiar la ciutat des de l’aire? Les primeres ascensions en globus documentades a Barcelona daten del gener de 1784, realitzant-se’n vàries entre 1825 i 1844. Poc temps més tard, entre 1847 i 1855, l’atracció dels globus aerostàtics a la ciutat va esdevenir un entreteniment prou popular, com així ho proven les notícies que es van publicar a la premsa de l’època i d’aquesta època podrien datar els primers usos de la fotografia per al registre aeri de Barcelona[4].

A. Esplugas, Vista aèria de Barcelona, 1888

Objecte de discussió entre els diferents autors que han tractat el tema, sembla ser que el francès Alfred Guesdon (1808-1867), autor de nombroses litografies de ciutats d’Espanya recopilades sota el títol L’Espagne a vol d’oiseau[5], va efectuar dues vistes de Barcelona entre, aproximadament, 1853 i 1855 amb l’alçada proporcionada per un globus aerostàtic i, hipotèticament, amb el suport d’un daguerreotip: Barcelone: vue prise au dessus des gares e mataro et du nord i Barcelone: vue prise au dessus de l’entrée du port. Autors com Gerardo Kurtz o Antonio Gámiz han procurat demostrar les relacions de Guesdon amb l’aeronauta anglès, i més tard fotògraf, Charles Clifford (1819-1863) amb motiu de la producció de vistes panoràmiques d’altres ciutats com Toledo o Madrid[6]. Clifford, en permanent moviment entre 1852 i 1856, va estar a Barcelona l’any 1860 seguint els passos de la reina Isabel II, de qui n’era fotògraf oficial. No obstant això, la vista de Guesdon obvia el monument del Geni Català (1856), fet que data el treball amb anterioritat.

L’aeronauta Goulston [Guesdon?] amb el matrimoni Clifford, c. 1850

D’entre els diferents llançaments organitzats a Barcelona pels volts de 1850 trobem quatre aeronautes que van volar la ciutat. El lionès Mr. Francisco Arban, que els anys 1847 i 1849 es va alçar amb un globus des de la Plaça de Toros de la Barceloneta, desapareixent mortalment el mes d’octubre d’aquell darrer any davant de la costa de Mataró, Mr. Grellon que s’enlairà en dues ocasions des de la mateixa plaça el gener i el febrer de 1850, l’italià Orlandi que va realitzar un únic vol dramàtic l’octubre del mateix 1850 que gairebé acaba amb la seva vida i, finalment, al llarg del 1855 Mr. Buisley, que efectuà nombroses elevacions partint, però, des dels Camps Elisis del Passeig de Gràcia. Descartats els enlairaments d’Arban i Orlandi pel seu desenllaç i els de Buisley, pel seu punt de partida, cap la possibilitat de plantejar la hipòtesi per la qual les vistes de Guesdon es van fer a partir d’imatges preses amb els vols del seu suposat compatriota Mr. Grellon. Això, en cas que Grellon no es tractés d’una transcripció errònia de Guesdon, com així mateix creuen alguns historiadors, com Gerardo Kurtz, que hauria succeït amb el litògraf francès amb motiu dels vols efectuats a Madrid a principis de 1851, on l’acompanyant de Clifford era un tal A. Goulston.

Sense pretendre abandonar el terreny de la hipòtesi, reforça aquesta idea la semblança que guarda la litografia de Guesdon presa des de l’extrem de l’estació de França amb la descripció que el Diari de Barcelona va fer de l’enlairament de Grellon el 17 de febrer:

«Barcelona presentava ayer reunidos y puestos en movimiento los mas grandes adelantos del siglo. El tren del ferro-carril que arrancaba de la estación immediata poco antes de que tuviese lugar la ascensión del globo; la navegación por medio del vapor, y los grandes gasómetros para la iluminación por medio del gas»[7].

A. Guesdon, Barcelona [Espagne à vol d’oiseau], c. 1850

La fal·lera pels globus es reprendria uns anys més tard, amb la visita de Mayet, aeronauta actiu a la ciutat els mesos de juliol-novembre de 1881, i que sovint s’enlairà amb d’altres professionals. Així, per exemple, del mes d’octubre data una notícia per la qual es feia saber que un jove periodista havia sol·licitat poder acompanyar a l’aeronauta amb l’objectiu de convertir l’ascensió en científica: «calculando en ella la altura màxima á que lleguen sobre el nivel del mar, las velocidades de ascension y caida, las temperatures y el estado higrométrico del aire á alturas determinadas»[8]. Mayet va tornar a Barcelona el mes de maig de 1882, amb el globus Ciutat de Barcelona. En aquesta segona temporada i segons notícia de La Vanguardia, el mes d’agost Mayet va ser requerit per un «distingit enginyer» i director «d’un importante establecimiento heliográfico» per fer una fotografia de Barcelona des de l’aire:

«[…] se ha puesto de acuerdo con el atrevido aereóstata capitán Mayet, para que éste en una de sus ascensiones obtenga con la máquina fotográfica instantánea, vista de Barcelona y sus alrededores, para cuya operación está recibiendo el señor Mayet las oportunas instrucciones del referido ingeniero»[9].

Ignorem si l’assaig es va portar a terme entre l’agost i el novembre de 1882, moment en què l’aeronauta ja es trobava a Madrid, on moriria el gener de 1883. Per la descripció de l’anònim enginyer tot fa indicar que es podria tractar de Miquel Joarizti, enginyer, antic membre de la Sociedad Heliográfica Española entre 1876 i 1879 i d’ençà soci del fotògraf Heribert Mariezcurrena, amb qui regentaria la prestigiosa casa Joarizti&Mariezcurrena, una de les més importants de Barcelona juntament amb la casa de Josep Thomas. Però fos com fos, resulta evident que ja aleshores fotografiar Barcelona des de l’aire era una idea compartida per altres ja que d’aquest mateix període pertany la vista aèria aquarel·lada d’Antonio Castelucho, editada el maig de 1882[10], i elaborada des del mateix punt d’alçament de la Plaça de Toros de la Barceloneta, des d’on Mayet feia els seus enlairaments.

A. Castelucho, Vista de Barcelona, 1882

Més enllà de l’evident precisió representativa i de la coincidència pràcticament perfecta entre la imatge de Guesdon i la de Castelucho, en la seva superposició, alguns elements podrien confirmar l’existència d’una càmera fotogràfica en la previsualització i producció de la imatge urbana d’aquest darrer, com és l’ombra projectada per la plaça de toros –indicant l’horari del migdia– així com l’aberració òptica del costat inferior esquerra de la imatge. Per acabar, i malgrat el fet que segurament resultava impossible obtenir una còpia fotogràfica perfectament nítida, a la dècada de 1880 ja es tenien coneixements de procediments pràcticament instantanis que, juntament amb l’ús d’una càmera casolana de petit format –més que plausible per l’època–, haurien permès, en efecte, la presa d’una vista suficientment nítida com per, acte seguit, calcar-ne les formes i publicar-ne un gravat. Així doncs, les imatges de Guesdon i de Castelucho podrien ser considerades com a antecedents de les fotografies d’Esplugas ja que, malgrat la seva publicació final en altres suports, el mètode de producció d’aquestes va anar vinculat, amb tota probabilitat, a l’ús de la màquina fotogràfica, fent coincidir, de fet, dues tecnologies que es complementaven a la perfecció en l’enregistrament de la imatge urbana: el globus aerostàtic, que possibilitava nous punts de vista, i la fotografia, que en garantia un enregistrament objectiu, ràpid i reproduïble. És possible, a més, que es portessin a terme nous intents en els anys posteriors, si tenim en compte que, un cop mort Mayet per accident, José Ruiz Budoy, enquadernador i deixeble del malaguanyat aeronauta[11], va seguir amb els espectacles a Barcelona fins el mateix any 1888[12].

En tots els casos, l’exemple de la seqüència de la fotografia aèria de Barcelona al llarg del vuit-cents posa de relleu diferents qüestions. En primer lloc, que l’anàlisi de la fotografia com a dispositiu visual abraça altres imatges, més enllà de les còpies fotogràfiques pròpiament, essent el gravat, sense cap mena de dubte, un objecte d’estudi a tenir en compte en igualtat de condicions. En segon lloc, i ja en el cas específic de la producció visual de l’Exposició Universal de 1888, que malgrat el canvi de paradigma visual viscut aleshores, bona part del corpus fotogràfic produït pertany a una tradició visual precedent, incloses aquelles imatges menys evidents, com podrien ser les vistes aèries d’Esplugas. Per acabar, queda per subratllar un element pertanyent al dispositiu de recepció d’aquestes imatges i és el rol de mediació de la fotografia amb la ciutat, amb l’objectiu de convertir Barcelona en una realitat comprensible, objecte de diverses forces d’arrelament i identitat. O, tal i com es proposa des de l’estudi de la geografia humana, la fotografia com una eina amb què establir un vincle afectiu amb l’espai, tot localitzant aquells elements que el distingeixen, no només per part del barceloní, que reconeixerà i s’identificarà visualment amb la ciutat, sinó també del turista. Un visitant el pas del qual és efímer però de qui, potser, es pot aconseguir la repetibilitat del seu viatge gràcies al sentit del lloc facilitat per la imatge[13].


[1] Molts són els treballs precedents a partir dels quals estic partint per elaborar l’estudi. Cito aquí molt notablement Francesc FONTBONA, Francesc MIRALLES, Del Neoclassicisme a la restauració 1808-1888, Barcelona, Edicions 62, 1983;  Romà ARRANZ, «Barcelona, ciutat impresa»,a Exposició Univer­sal de Barcelona: llibre del centenari, 1888-1988, Barcelona, Comissió Ciutadana per a la Com­memoració del Centenari de l’Exposició Universal de Barcelona de l’Any 1888, L’Avenç, 1988; Àngels Solà, «Fotografia i societat a Barcelona (1839-1888) », a Retrat del passat. La col·lecció de fotografies del Museu Frederic Marès, Barcelona, Museu Frederic Marès, 2003, les recerques exposades amb motiu del curs «La construcció fotogràfica de Barcelona» (Jorge RIBALTA, Joan ROCA (dir.), Arxiu Històric de la Ciutat, Fundació Tàpies, del 5-III al 18-VI-2007); Joan Martí fotògraf. Belleses del segle XIX, Barcelona, Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 2008, Jorge RIBALTA, Paradigmas fotográficos en Barcelona, 1860- 2004, Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura, 2009.

[2] La Vanguardia, 5-V-1888, pàg. 2.

[3] Reproduïdes a Introducció a la Història de la Fotografia a Catalunya, Barcelona / Madrid, Lunwerg, 2000, pàg. 69.

[4] Manuel ROCAMORA, Historia de la navegación aérea en Barcelona, Barcelona, José Porter, 1948. Totes les dades que cito de la història de la navegació són extretes d’aquest treball.

[5] Editada per la casa parisenca Hauser i Delarue, l’obra venia precedida per dues altres col·leccions: La France à vol d’oiseau (1848) i L’Italie à vol d’oiseau (c. 1850). Antonio GÁMIZ GORDO, «Paisajes urbanos vistos desde globo: dibujos de Guesdon sobre fotos de Clifford hacia 1853-55», Revista de expresión gráfica arquitectónica, núm. 9, 2004, pàg. 111. Aquest article és una versió d’un altre text del mateix autor «Ciudades dibujadas a vista de pájaro o retratadas desde globo: Guesdon y Clifford hacia 1853», Revista de Historia y Teoría de la Arquitectura, núm. 1, 1999, pàg. 170-180.

[6] Ibid.; Gerardo KURTZ, «Las traducciones al castellano del manual de Daguerre y otros textos fotográficos tempranos en España 1839-1846», Archivos de la fotografía, vol. 2, núm. 1, primavera-estiu 1996. Kurtz ha documentat les elevacions en globus de Clifford a principis de l’any 1851 amb l’objectiu de realitzar un panorama de Madrid, iniciativa que l’hauria portat presumiblement a col·laborar, segons l’autor, amb Guesdon i, segurament també, amb el litògraf i fotògraf E. De León y Rico. Vegeu també Gerardo KURTZ, «Charles Clifford, aeronauta y fotógrafo. Madrid: 1850-1852», a Charles Clifford, fotógrafo de la España de Isabel II, Madrid, Editorial El Viso, 1996.

[7] Diario de Barcelona, 18-II-1850. Cit. Manuel ROCAMORA, op. cit.,pàg. 56-57.

[8] La Vanguardia, 19-XI-1881, pàg. 5768.

[9] La Vanguardia, 23-VIII-1882, pàg. 5366.

[10] La Vanguardia, 13-V-1882, pàg. 3047: «Hemos tenido ocasion de admirar la magnífica vista de Barcelona que debida al artista don Antonio Castelucho, se ha reproducido al cromo en los acreditados talleres del señor Verdaguer […]».

[11] La Vanguardia, 7-IX-1881, pàg. 4804: «El joven que el domingo último se levantó en el globo con Mr. Mayet, no es lampista como se dijo, sino encuadernador. Se llama José Budoy y tiene 21 años. Está sumamente agradecido á Mr. Mayet por el auxilio que le prestó cuando le vió colgado en el globo, habiendo quedado tan entusiasmado del delicioso panorama que pudo contemplar desde las alturas, que está dispuesto á repetir su ascensión (si se lo permiten) sin ninguna clase de temor».

[12] La Vanguardia, 29-X-1888, pàg. 2. A finals de novembre del 1888 però la mateixa premsa feia saber que el globus havia estat venut a un veí de Gràcia, després d’un ascens de comiat de l’aeronauta que va acabar amb un accident mortal d’un dels assistents i ferides greus del capità. Finalment, es va organitzar pel dia 2 de desembre una nova elevació del globus des dels terrenys graciencs ocupats anteriorment per la fàbrica Puigmartí. [La Dinastía, 1-XII-1888, pàg. 3].

[13] José ESTÉBANEZ ALVAREZ, «La dimensión espacial en el estudio de la ciudad», Anales de geografía de la Universidad Complutense, núm. 12, 1992, pàg. 63-72.

Daniel HIERNAUX, «Una década de cambios: la geografía humana y el estudio del turismo», Scripta Nova, vol. XII, núm. 270 (87), 1-VIII-2008.

Advertisements