De la imatge a la paraula, la llengua ha anat incorporant conceptes provinents de les noves realitats tecnològiques pròpies de la contemporaneïtat i, és clar, també dels nous mitjans visuals. Així ha succeït, sens dubte, amb la fotografia i el català, que des de principis del segle XX compta amb una frase feta que, malgrat que rarament, encara es pronuncia avui dia: “Posa’t tranquil i fes-te retratar”.

Des del pla terminològic, l’expressió vindria a indicar que “no cal comptar amb allò de què es parla de fer”¹, una idea molt vinculada al valor de la paciència, tant  pròpia per altra banda dels primers temps de la imatge fotogràfica. El que Artur Masriera resumiria afirmant: “El acto de irse a retratar un barcelonés en aquellos felices tiempos, era tan grave y costoso como el de ir a otorgar testamento o arrancarse una muela. Vestirse de gala, subir más allá de un quinto piso y perder media tarde, para luego, a los quince días, oir de labios del fotógrafo ‘No ha sortit bé-hem de tornar-hi’, requería, en verdad, mucha afición a la propia efigie”².

Des d’una òptica històrica de les pràctiques de la vida quotidiana la qüestió no seria una altra que subratllar la càrrega cerimonial i simbòlica que durant moltes dècades els ciutadans van experimentar en el moment de fer-se un retrat a cal fotògraf. No per casualitat, encara a la dècada de 1980 Sempronio evocaria l’ús arrelat d’aquesta frase per a tots aquells que eren “fotogràficament verges”, com la nena de primera comunió, el soldat, els pagesos, o, molt especialment, els promesos i els nuvis acabats de casar³.

Precisament, de l’anècdota de dos promesos de Canet de Mar sembla ser que es va gestar l’expressió, si partim del testimoni documental del setmanari La Tuies que el 1925 –època d’una important expansió comercial dels estudis de retrat a Barcelona– atribuïa a un fotògraf del carrer Pelai l’autoria, en els temps en què aquest treballava com ajudant en un estudi fotogràfic del carrer Hospital⁴. El retratista en cap, un tal senyor Joan, havia contractat per treballar en el gabinet a un jove parent anomenat Ramon, que venia d’instal·lar-se a Barcelona. Inquirit per la seva promesa, el noi es veié necessitat d’un retrat fotogràfic per fer-lo arribar a Canet, amb la qual cosa es va organitzar una sessió retratística per a la qual el noi “afaitat de fresc, pentinat amb la clenxa a la dreta, pulit i net com si sortís de la capsa, es va situar davant de l’aparell”. Amb tot, “en el moment psicològic de la pose” es va fer palès el desig sexual del jove, fent inviable l’elaboració formal del retrat i, per suposat, desesperant al fotògraf que no parava d’exclamar “Però, home, posa’t tranquil!”. Crida a la qual, l’aleshores ajudant afegiria “…i fes-te retratar d’esquena […]”, completant, així, l’estructura primigènia d’aquesta popular frase feta que amb el temps s’escurçaria.

Més enllà de l’anècdota etimològica, la construcció de l’expressió “Posa’t tranquil i fes-te retratar” es basa, des d’un pla psicològic, en la problemàtica de la “pose”: la concentració i exhibició de la figura davant de l’objectiu, en un moment en què fotografiar-se requeria d’una convenció especialment acurada segons les necessitats i els usos que d’aquesta imatge se’n faria posteriorment. Essent, l’anar a cal retratista, una cerimònia en la qual s’havien de repetir un seguit de ritus per tal de que la fotografia acomplís la seva funció de memento.

[1] M. Teresa Espinal, Diccionari de sinònims de frases fetes, Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona/Universitat de València/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004, p. 433.

[2] Artur Masriera, “De la Barcelona ochocentista: Fotógrafos primitivos”, La Vanguardia, 9-I-1923, p. 4.

[3] Sempronio, Barcelona pel forat del pany, Barcelona, Selecta, 1985, p. 252.

[4] El Xicot de Llofriu, “Antologia de Frasses Populars. Posat tranquil…i fes-te retratar d’esquena!”, La Tuies, 29-I-1925, pp. 4-5.

Advertisements